Obrir la mirada a la sostenibilitat de la vida ens porta rutinariament a dilemes i tensions. Poc a poc anem perdent la por al conflicte intern i el comencem a veure com a oportunitat de canvi i millora. Però, que difícil, oi? Fins a quin punt cal entrar-hi? Fins a quin punt donar espai a la gestió de les emocions dins dels espais de treball i activisme individualitza, monopolitza el temps, obstaculitza la consecució d’objectius i, fins i tot, les bucleja?

Fa uns mesos vam llegir un article al Salto «En el ring del malestar: terapia versus política» suposo que ens va fer de mirall de moltes reflexions que passen habitualment per les nostres reunions d’equip. Fins a quin punt la gestió emocional dins els projectes polítics acaba per terapeutitzar els espais atomitzant-los en individus que sols miren les seves pròpies necessitats allunyant-los de les necessitats col·lectives?

A l’article es posa el focus en la psicologització de la societat. Explica com tot allò que se surt de la norma o directament és provocat per les dinàmiques malaltisses del mateix sistema, és medicalitzat i tractat, fins i tot a nivell lingüístic (ansietat, estrès, depressió,...) a partir de la responsabilitat personal allunyant-nos de les causes estructurals, socials i polítiques.

Aquest “control social d’allò emocional” del que ens parla l’article és aquesta regulació entre allò que emergeix entre el territori i la persona; la societat, la població... Entenem que la població, no és tan sols un conjunt de persones, sinó també un procés. I és aquí on apareix aquest “control social”; l’art de governar, un conjunt de tècniques i eines que permeten conduir aquest procés. Quan Foucault ens parla de l’autoproducció del subjecte, és a dir, que és el mateix individu qui té l'encàrrec de satisfer les seves necessitats i desitjos individualment, fa referència a aquesta falsa disfressa de llibertat que és just la que ens fa caure en les lògiques del consum. Es creen noves necessitats directament relacionades amb nous productes i serveis consumibles. Aquests productes són necessaris per seguir mantenint un sistema econòmic que ens allunya, per la seva pròpia supervivència, de les necessitats reals de cada individu i per tant, de les de cada societat.

‍

Marx sempre va rebutjar la tendència per part dels economistes a tractar les necessitats de les treballadores com naturalment determinades i immutables. És Lebowitz el que ens recorda que mantenir les necessitats com a constants, una cosa que Marx sap que a la pràctica no és així, permet ressaltar allò que no és constant. El que varia, doncs, és el treball no necessari productor de plusvàlua, és a dir, el grau d'explotació sofert pel treballador. Ha sigut vital revelar la naturalesa del capital per propiciar que ens organitzem per anar més enllà del capital. D’acord, durant anys hem empunyat la bandera, i sens dubte la seguim alçant, però ara ens toca desgranar aquest garbuix de necessitats que el capital ha anat embutint per assegurar, com dèiem, la seva pròpia existència. Ens ve al cap un cartell d’«ecologistas en acción» on a través de diferents isotips visualitzaven diferents maneres d’interpretar una mateixa necessitat. 

Per tant, i en front l’obligat decreixement de l’esfera material de les nostres societats, que ens vaticina el col·lapse global, és urgent que ens capacitem per identificar les necessitats que ens encaminen cap a la regeneració i no cap al suïcidi social.

I així, poder determinar quines són, com treballar-les i la importància i els conflictes que generen aquestes necessitats inherents a l’ésser humà que permeten la reproducció de la vida, ens calen espais segurs i de confiança que permetin a les persones explorar-les col·lectivament.  

En aquest sentit Pérez parla del que hi ha més enllà del mercat, tot aquest entramat comunitari que coopera per assegurar que el conjunt encaixa, que asseguren que es regeneri el benestar emocional i material de les persones. Que permet la sostenibilitat de la vida. 

I adverteix de no idealitzar aquesta esfera de sostenibilitat de la vida, com si en ella no existís la desigualtat i el patiment. Cal tenir en compte que hi funcionen altres mecanismes que fan que no totes les vides valguin el mateix.

El conflicte capital-vida està profundament encarnat: perquè la vida és cos, i en ell s’expressa la nostra vulnerabilitat. En aquesta cosa escandalosa, referint-se al capitalisme heteropatriarcal, Pérez determina que s’imposen les vides que ni tan sols han de preocupar-se per ser cos vulnerable, perquè estan assegurades mitjançant la dominació sobre els altres cossos, sobre les altres vides.

I ho podem viure en moviments contemporanis com la Plataforma d’afectades per la hipoteca (PAH)  on si no es sostenen els cossos a cada minut la vida simplement defalleix. El temps, apreciat en l'emergència, s’esvaeix en acompanyaments de cossos vulnerables, de companyes que arriben a l’assemblea esmaperdudes, on l’experiència comunitària per si sola no és suficient. I que et fa replantejar-te cada setmana la teva relació amb l’assistencialisme perquè per molt que vulguis prioritzar la lluita col·lectiva, la consecució de victòries polítiques i d’objectius comuns, davant teu hi tens cossos que reclamen atenció emocional i solucions personalitzades i urgents.

I és en aquesta urgència permanent, també pròpia d’aquesta cosa escandalosa, que apreta per aconseguir resultats i on preval la pressa per poder defensar-te dels cops constants, on acabem per construir estructures grupals rígides. Estructures que en comptes d’aprofitar els processos personals i les funcions grupals vives ens aferren a dogmes organitzatius encartronats. Dogmes heretats d’aquesta lluita per la supervivència, d’aquest aprenentatge colze a colze al carrer, creant una cultura grupal de contrapoder que muta i que no té límit. Un contrapoder que es transforma en maltracte al propi grup. Adjudicant el malestar contínuament a causes socials sense assumir-ne la responsabilitat i utilitzant l’atac i la lluita constantment contra el grup. I per descomptat, tallant caps a qui assumeix qualsevol rol de lideratge, deixant un degoteig constant d’activistes cremades que van abandonant paulatinament.

La proposta rau en imaginar-se l’experiència grupal com un triangle equilàter, que busca l’equilibri entre les tres parts, on els seus vèrtex apunten a les tres funcions intrínseques de l’existència dels grups; la cura dels objectius, dels processos i de les persones.

Mantenir viu l’objectiu del grup alhora que treballes la democràcia profunda. Tenint en compte aspectes marginats socialment com els sentiments, les emocions, les necessitats, la inclusió, la diferència i la sostenibilitat de les organitzacions. 

Un grup que banalitza l’acció política, la xarxa i la construcció d’estratègies front la cura de les persones, el respecte a les necessitats de les seves components i la gestió emocional, està destinat a convertir-se efectivament en un espai d’autoajuda, i de teràpia de grup. Necessitem totes les parts però cadascuna amb el temps necessari i l’espai adequat.

Apostem per donar importància i espai a la indagació de noves campanyes, a la creativitat i a la creació col·lectiva de forma exclusiva en un temps i un espai concret. Apostem, de la mateixa manera, pel debat acotat i la presa de decisions. També per donar espai i temps l treball emocional i la gestió del conflicte. Sense descuidar-nos de l’avaluació i celebració dels objectius acomplerts.