Ens permetem un matí per trobar-nos i xerrar, l’última setmana de festes de Nadal, amb la Georgina Monge López, activista feminista. Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració, Postgraduada en Gènere i Igualtat, i Màster de Gènere i Ciutadania. Actualment treballa com a tècnica de transversalitat de gènere a l’Ajuntament de Barcelona. Envoltades de plastilina, dinosaures, teta i un cotxet que li balla una roda. 

Fem camí, d’amigues a mares, un ball de rols que no deixa endarrere les reflexions i molt menys la passió per sacsejar l’estat de les coses, en espais comunitaris.

Xerrem partint de l’article «Vine plorada de casa!». Xerrem sobre cures, sostenibilitat de la vida i reproducció social, necessitats personals i col·lectives, gestió emocional, poder, justícia... tot emmarcat en el context actual de pandemia mundial pel còvid-19.

J. Per què tenen tan poc valor les cures dins dels nostres espais de treball i activisme?

G. Les cures no tenen valor perquè no cotitzen al mercat. Jo crec que això inevitablement en el nostre imaginari traspassa els espais polítics, és a dir, si dius que tens un pare que és enginyer no es donarà el mateix valor, estatus, que si dius que tens una mare que és mestressa de casa, perquè aquest últim entenem que és un treball de segones, si és que entenem que és un treball. 

Les cures en general estan denostades perquè es donen per fetes. La perversitat de les cures és que només les veiem quan no es fan. La resta de treballs són més visibles i tenen un valor de canvi objectiu. Les cures, al no tenir aquest valor de canvi, no gaudeixen d’objectivitat. 

Inevitablement això s’ha traslladat en els espais polítics, i això és així des del moment en què no donem el mateix valor a totes les comissions. Donem més reconeixement a qui fa un manifest o encara més, a qui fa una acció, que a totes les persones, que segurament seran dones, que han possibilitat que aquesta acció es dugués a terme; les que han creat el grup de whatsapp, han anat a comprar el material, les que potser, fins i tot, han fet la pancarta. Tot això no gaudeix de la mateixa valorització, perquè reproduïm i els entenem com una extensió de tots aquells treballs de cura que no tenen valor a nivell social.

J. Per què sostenibilitat de la vida i no cures?

G. Jo fins i tot no diria ni sostenibilitat de la vida. Jo diria, reproducció social. El concepte és una mica més ampli, o sigui, sostenen la vida, però també la reprodueixen. 

Es va començar a parlar de treball domèstic, després treballs de la llar però aquests dos termes acotaven un espai que no era real. Aquests treballs que han fet les dones tradicionalment, es fan molt dins de casa, però en el moment en què surts per anar al mercat o a buscar les criatures al cole, implica espai públic, implica socialitzar-te amb la resta de gent, amb la metgessa, amb la mestra. Per tant s’havia de donar una dimensió una mica més àmplia. Es comença, doncs, a parlar de treballs de reproducció. Les marxistes van obrir una mica el focus. 

Però per treballs de reproducció per si sol, semblava que es referís al fet de repetir una mateixa acció permanentment, i no és així. Els treballs de cura van molt més enllà de repetir mecànicament accions. Potser treure la pols és mecànic, però cuinar no ho és i els afectes, definitivament, no ho son gens.

Aleshores va sortir tota un altre corrent que deia que, quan es parla de treballs de reproducció sembla que tot siguin treballs que es puguin mercantilitzar i no és així, tampoc. 

Es pot externalitzar gran part del treball reproductiu, traslladar-lo al mercat o en allò públic, però hi ha una part que no, tota la part de la cura i l’afecte, va més enllà del mercat. Així i tot, s’identifica el potencial revolucionari de la cura i l’afecta, perquè s’escapen d’aquesta lògica i perquè tots aquells treballs els havien fet les dones. Es va veure que calia ampliar el concepte, buscar-ne un de més integral: sostenibilitat de la vida. 

Aleshores les marxistes van recordar que no era només sostenir la vida, que hi havia molt treball darrere. I així és com es va acotar el terme a reproducció social. 

El treball de reproducció social és tot aquell treball que genera i recrea les persones. Que les genera, que permet que visquin, i que vagin vivint i reproduint-se.

J. A l’Eixida ens passa que, inevitablement, quan parlem d’introduir dinàmiques per treballar les cures, surten reflexions entorn la terapeutització dels espais polítics. Què en penses?

G. Em sobrepassa. Quan aquests espais de cures s’acaben menjant l’espai polític en si mateix i s’oblida quins són els objectius pels quals hem vingut a treballar i tot passa a ser cures. Quan conflictes que són polítics es tradueixen en conflictes de les pròpies necessitats. 

Sembla que ens hem oblidat de debatre políticament. Sembla que estem perdent aquest art de dialogar, de parlar les coses, discrepar, fins i tot enfadar-se políticament. 

Això no ha d’anar en detriment de les cures, s’han de dir les coses bé. Crec que va molt més relacionat, amb que el dissens s’entén com una amenaça pel grup, quan en realitat hauria de ser una oportunitat per fer coses diferents, per avançar, per no estar donant voltes sobre el mateix eix.

J. Has mencionat les necessitats individuals. Veiem necessari identificar-les per treballar-les. Però com ho podem fer sense caure en l’individualisme?

G. No perdent de vista que som éssers socials i que no podem estar exclusivament autocentrats, ni individualment, ni com a col·lectius. Vivim en societat i la satisfacció d’aquestes necessitats és molt àmplia. 

Les feministes sempre havíem reivindicat que sense el treball reproductiu, aquest treball de cures i afectes i de reproducció social, era impossible la producció de béns material. I aquesta crisi sanitària, i sobretot econòmica, del còvid ho està posant sobre la taula. Està mostrant la part que ha estat tradicionalment invisibilitzada. 

Es dóna per fet que perquè la societat rutlli, i pugui satisfer les necessitats hi ha d’haver una economia, una indústria, però es passa per sobre del que possibilitava que es pugui produir. Tot aquest treball de reproducció social havia quedat invisibilitzat. 

Sense tota la reproducció social no hi ha producció possible. Per tant, la societat no funciona. Però alhora, aquesta crisi també ha evidenciat com per poder fer treballs de reproducció social, cal que es duguin prèviament treballs de producció. Tots aquests treballs de cures que s’estan fent, per exemple, des del món sanitari, necessiten de la producció de mascaretes, necessiten infraestructura com hospitals.  És com un peix que es mossega la cua, sense la producció tampoc hi ha reproducció social. Per tant, producció i reproducció social són dos sistemes interdependents.

No ens podem perdre en autocentrar-nos i veure’ns només com a individus. No podem veure les cures només des del jo i el meu col·lectiu, i perdre de vista cap a on anem. Si ens organitzem col·lectivament és per anar més enllà de nosaltres. 

Ens pot passar, a més a més, que nosaltres i el nostre col·lectiu no siguem representatives de tota la societat. Potser som substancialment més joves que la mitjana d’edat de la població o substancialment més blanques. Si només ens centrem en les cures i afectes nostres i tota la roda gira al voltant d’això, ens estem oblidant del conjunt de la societat i segurament de la gent amb altres necessitats.

I dient això no m’oblido que quan vam començar a militar nosaltres era just el contrari, la persona es diluïa en el col·lectiu. Si hi havia violència masclista al nostre entorn, doncs te la menjaves sola, perquè era una cosa que no tenia res a veure, ni tan sols amb el teu col·lectiu feminista. Jo crec que amb això sí que hem donat una volta. Crec que és imprescindible que es posin les cures, els afectes en el centre dels espais on militem. Que és inevitable que les nostres necessitats traspuïn el treball polític. Jo crec que hem avançat en aquesta idea, però no ens podem perdre aquí. Hem de seguir veient el marc general pel qual lluitem.

‍

J. Quan entres en un espai on no hi ha cultura de gestió emocional, el mateix llenguatge acaba creant relacions de poder entre les diferents parts. Qui sap parlar de les seves emocions i qui no.

G. A mi sempre m’ha resultat curiós quan algú diu, és que no parlo en el grup perquè no se’m deixa parlar. És veritat que potser no s’estan generant espais que deixin parlar a la gent, però com és que t’estàs desprenent tant de tu mateixa i de la teva responsabilitat col·lectiva en aquest grup? De dir-hi la teva. 

I és pervers perquè, fins a quin punt el grup és coercitiu i no deixa parlar o ella mateixa està traslladant una responsabilitat que hauria de tenir cap al grup i se n'està despreocupant? 

J. De vegades quan treballem aquests temes arribem a certes conclusions rares: tenir el poder és dolent. Les persones que lideren els grups, són atacades constantment.

G. També podem agrair que hi hagi gent que tiri endavant coses. Per un cantó i per l’altre, cadascú té les seves habilitats, pots saber parlar millor i ser nefast en l'organització. És responsabilitat de totes posar sobre la taula a què li donem poder, o què entenem cadascuna de nosaltres per poder.

Ara pensava en el tema de les relacions informals dins dels col·lectius. Potser hi ha algú que no parla gaire a l’assemblea, però està tot el dia al bar, parlant amb tothom i té una d’informació que no vegis, això li dóna molt poder.

De vegades el fet de donar estatus a les persones que se senten víctimes no reforça aspectes positius ni per la persona ni pel grup. Ho penso en els casos de violència masclista. Cal visibilitzar que hi ha violència masclista, s’han de buscar eines col·lectivament per actuar-hi quan n’hi hagi, però atenció amb el poder que transferim a la part que s’ha sentit agredida o víctima. Estem arribant al punt que és la persona agredida qui decideix què s’ha de fer amb la persona agressora. Això salta totes les idees que puguem tenir de justícia social a justícia individual. “Ojo por ojo, diente por diente”. La justícia ha de partir de consensos, i hem d’evitar arribar a situacions que acabin sent injustes i molt poc consensuades. Perquè podem acabar no jutjant  la persona que més violència ha exercit, sinó aquella més assenyalada per la ràbia de la persona que ha patit la violència. 

I això va en paral·lel al fet que hem de generar espais segurs que possibilitin que una persona que ha patit qualsevol tipus de violència, pugui sentir-se protegida pel grup i que el grup se’n responsabilitzi. Però no ens podem oblidar de tota la part estructural que hi ha darrere d’aquestes violències perquè si ho fem, podem acabar generant mecanismes per revertir les violències en general, i no només la masclista, que acabin anant en contra del nostre propi sistema de creences i del nostre propi model de justícia.

J. I aleshores, com ens ho hem de fer doncs els cossos vulnerables per no estar lluitant tota l’estona contra el grup?

G. Crec que s’han de generar mecanismes dintre de tots els col·lectius on es doni espai a tots aquells malestars que hi puguin haver. És fàcil que totes les desigualtats, totes les injustícies que es donen a nivell social es traslladin d’alguna manera als nostres col·lectius. És fàcil, que els homes tinguin més poder que les dones. És fàcil, que les persones racialitzades siguin menys escoltades. És fàcil, que hi hagi prejudicis per temes d’edat. Cal generar espais de gestió emocional acordats i acotats a un temps i un espai. Crec que es poden generar, com es fa a la PAH, per exemple, espais paral·lels de cura. I sobretot, no podem entendre aquests espais com a estàtics, és a dir, no crearem un mètode i ens funcionarà indefinidament. És important experimentar el que ens funciona ara en base els conflictes que anem trobant i repensar-los. Això implica molta reflexió entorn el grup, molta reflexió individual, de totes les persones que el conformen, i implica anar reajustant-nos a les necessitats permanentment. Quedar-nos, simplement, amb la ronda de cures o emocional al principi de l’assemblea, pot acabar convertint-se en quelcom mecànic i rutinari, que deixi de ser útil. No hi ha fórmula màgica, però penso que és una cosa que no podem perdre de vista. 

Crec que també és positiu que vingui gent externa del grup per poder donar un cop de mà. Entrem sovint en dinàmiques viciades als grups i tenim poca tendència a anar a demanar una mica d’ajuda. Igual que si hi ha una nova llei necessitem algú que ens ho vingui a explicar, si hi ha malestars que no estem sabent resoldre o fins i tot per un tema de sanejament, d’anar fent net, està bé demanar ajuda a gent externa.

J. Com creus que ha afectat el còvid a tot l'entramat comunitari que sustenta el treball reproductiu?

G. Principalment, com diu Amaia Pérez Orozco, qui possibilita el sosteniment de la vida són les dones en solitari. Són treballs que s’han privatitzat, s’han individualitzat, és a dir, s’han aïllat a les cases i s’han feminitzat.

Com sempre diu Maria Jesús Izquierdo, deixar aquestes cures en mans de les dones degrada les cures. Ens passa que pensem en cures i pensem en criatures, que és una cura amable, no sempre... però déu-n'hi-do. Però si pensem en les persones grans o en les persones amb diversitat funcional, són cures menys amables, i si tu obligues a una persona, perquè no li dónes alternativa, a cuidar d’aquesta altra persona en solitari, és probable, que se’n ressenti fins i tot contra aquesta persona. Per tant, aquestes cures seran de menys qualitat. 

Per un tema de justícia, per un tema de millora de la qualitat de les cures, es parla de treballar des de tres potes; corresponsabilitat, centralitat en les polítiques públiques i comunitat.

Primerament parlem de corresponsabilitat a les llars. Pensem en totes les persones de la llar, però com que moltes llars encara responen al model heteropatriarcal, estem dient que els homes s’han de responsabilitzar, igual que els altres membres de la llar, fills i filles. 

En segon lloc, cal que l’estat es faci càrrec de totes aquestes tasques de reproducció social. 

Amb el covid s’ha vist més clar que mai totes les retallades des de la crisi econòmica, però no només, totes les polítiques d’austeritat que s’han anat implementant des de fa quatre dècades, des de que es va estendre de manera hegemònica el neoliberlisme, han tingut una conseqüència directa ara. 

S’ha vist com retallant en sanitat i col·lapsant el sistema sanitari empitjoràvem les cures, i que aquestes cures, no només eren pitjor sinó que ara s’havien de fer de manera precària i a casa. Per exemple, quan el sistema ha col·lapsat pels malalts de covid, tenir un accident de cotxe ha suposat anar a casa teva al cap de dos dies i donar per suposat que hi haurà algú que et cuidarà. Segurament una dona i fent-ho com podia. També ho hem vist molt clar amb les escoles. Es tanquen les escoles, les criatures a casa i les persones adultes treballant a l’esfera productiva. S’ha posat sobre la taula el pes que té l’escola no només en el seu vessant educatiu sinó també en la seva vessant de cura. 

I en tercer lloc parlem de la comunitat. Aquí es suscita el debat sobre el pes que ha de tenir aquesta esfera. Però tot i que el meu ideal és que l’estat n’assumeixi el pes, crec que estem en un moment que no podem ignorar la responsabilitat que tenim en el mentrestant. Cal guanyar espais de vida. Retrobar la comunitat des de diferents projectes que ja es duen a terme per repartir les cures, col·lectivitzant-ne la responsabilitat.

Des de l’economia social i solidària es poden pensar models de cura col·lectiva, extrapolar el que ja s’està fent en altres sectors i aplicar-ho aquí seria molt útil. Aplicar aquest llegat cooperatiu pot donar moltes eines per aplicar-les a les cures. L’organització col·lectiva, el crear microespais de vida al marge del mercat